CARTA AL MATÍ (12-4-2002)

Ara,
les voreres tancades, les botigues callades,
cantonades que dormen.

Escric al matí i al sol que l’ il.lumina.

Ara, des de la solitària matinada de les mans,
escric al temps.

Què enyore de tot allò que manca?

M’enyore de les formes diverses de ser vida.

M’enyore de les veus que aromen el café a l’hora del café,
de la diversitat de cossos i de pells passejant una plaça.

En la bústia de l’aire escric la poca llibertat que ja teníem.

M’enyore dels detalls concrets de l’alegria,
la falda de la llum, la presència de l’altre, l’escot de l’horarabaixa.

Escric des del dolor que pot causar la mort,
la mort de residències i de fàbriques, la mort dels hospitals i dels carrers.

Ara, que és demà sense pressa,

escric la lentitud de la sínia dels dies.

M’enyore de l’olor del migdia en els ulls,
i m’enyore de tu.