Odie els ordinadors. Ja els odiava abans de tot açò però ara…Ara no puc amb ells! No puc amb ells com qui no pot amb la gent sabuda que sap com fer la teua fenia millor que tu.

Els odie, als ordinadors, perquè ho transformen tot. Davant d’un ordinador res és el que és en realitat, com quan fas un àudio i, en sentir-te, no reconeixes la teua veu. Quan parles amb algú per ordinador no saps si té interés amb això que li estàs contant o si no li importa gens. No saps si està preocupat o si té ganes de parlar amb tu, no saps si somriu de veres o ho fa perquè no te n’adones que en realitat està fent altra cosa mentre parla en tu.

Jo que ja odiava els ordinadors, ara que els necessitem per a relacionar-nos amb la gent, els odie encara més. Socialitzar per ordinador és com menjar cada dia de carmanyola i que estiga una miqueta gelat. M’explique. Si el que hi ha dins de la carmanyola t’agrada molt o si fa molt de temps que no menges, la carmanyola et fa molt de paper però, cada dia… Cada dia menjar de carmanyola, i més gelat, cansa. Al final, fins i tot acabes preferint anar-te’n a dormir sense sopar, per veure si l’endemà tens fam i et ve de gust menjar-te una carmanyola.